La maduresa de Colau | Opinió

Ada Colau arriba a la meitat del seu segon mandat sense descartar presentar-se a una tercera reelecció. En les formes, l’alcaldessa ha eclipsat l’activista social, encara que en la seva gestió abundin aquests principis que l’han convertit en una primera edil peculiar. Són passos cap a la maduresa política. El pacte amb els socialistes i la generositat sense contrapartides de Manuel Valls –Barcelona pel Canvi– van ser un primer esglaó perquè Colau assumís que entre el blanc i el negre hi ha molta gamma de grisos. Per transformar cal governar i també transaccionar sense trair-se a un mateix. L’expulsió del PSC de l’Executiu municipal el novembre del 2017 –el mandat anterior– pel seu suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya va ser un estèril exercici purista de Colau . La història s’ha encarregat de mostrar –independentistes inclosos– que qui pacta amb els socialistes no incorre en anatema. Avui, el Govern municipal de Barcelona funciona raonablement bé. Hi ha discrepàncies lògiques, però res a veure amb el que ha passat, i amenaça de continuar passant a la casa de davant, la Generalitat, entre independentistes.

En aquests dos anys, una de les estratègia que ha continuat desenvolupant l’equip de Colau ha estat la construcció d’una ciutat vivible. La limitació de la circulació de vehicles a motor i la conquesta de la sostenibilitat són a l’agenda de les capitals europees principals, excepte Madrid. En són exemples Anne Hidalgo a París, Sadiq Khan a Londres o Michael Müller a Berlín. En aquest terreny, plena homologació europea.

En aquest mandat, Colau ha arraconat l’equivalència entre propietari i enemic. L’alcaldessa ha après que les complicitats requereixen acords amplis. Hi ha serrells solts, com en l’urbanisme tàctic, aplicat a nombroses ciutats. Per econòmic, defensable i reversible que sigui, quan una part dels experts el considera infantil, matusser i multicolor és que ha faltat consens o mà esquerra.

Urbanisme a part, en períodes durs i èpoques de crisi –la recent pandèmia n’és un paradigma excel·lent– és quan els qui ostenten el poder ha de mostrar la seva sensibilitat cap als més vulnerables. Persones que perden l’habitatge, ciutadans a qui es tallen els subministraments energètics, joves que no tenen accés a un habitatge. Per a ells, les polítiques practicades a Barcelona són importants: inversió pública en habitatge (l’Ajuntament està construint o ja ha construït 2.300 pisos públics); informació i protecció sobre talls de subministraments (Punts d’Assessorament Energètic); i acompanyament i recerca de solució en els desnonaments (Servei d’Informació i Mediació Municipal).

L’acció política de Colau ha comportat una cascada de querelles i denúncies davant de la justícia. Ser d’esquerres no està de moda ni a les urnes en els tribunals. El Govern municipal ha pogut comprovar que severa que és la interpretació de la legalitat quan toca els interessos dels poders realment existents. Un exemple paradigmàtic és com la sentència del Tribunal Suprem de novembre del 2019 perquè Aigües de Barcelona fos gestora del cicle integral de l’aigua fins a l’any 2047 en l’àrea metropolitana va ser una clatellada a les pretensions de municipalització. Durant aquest mandat Colau ha constatat que qui actua políticament s’ha d’atenir a les conseqüències. Agbar, preocupada pel possible dispendi de l’erari, ha denunciat davant del Tribunal de Comptes els encàrrecs realitzats per l’Ajuntament a entitats socials perquè fessin informes sobre la municipalització de l’aigua. Les empreses adjudicatàries de la Generalitat que –amb AGBAR i les seves filials al capdavant– van greixar entre el 2008 i el 2013 la maquinària de la fundació Catdem, de Convergència, amb 7,1 milions d’euros troben intolerable que un ajuntament pagui 875.000 euros a entitats que poden arribar a amenaçar els seus interessos. Al front penal, Colau ha xocat amb Advocats Catalans per la Constitució, una associació que acusa l’alcaldessa de “desviar fons públics” a col·lectius amb els quals ella o els seus regidors van tenir vincles anteriorment a arribar al càrrec. Un total d’1,2 milions d’euros s’ha emportat l’Observatori DESC, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) l’Aliança contra la Pobresa Energètica i Enginyers sense Fronteres, entitats que tenen el comú denominador d’oposar-se o evidenciar les arbitrarietats de fons voltor o les grans elèctriques.

El balanç d’aquests dos anys de govern de Colau és una bona mostra de l’afany i les dificultats d’una administració per revertir situacions injustes. És una lluita tan necessària com incompresa per part de l’electorat, que moltes vegades valora la vistositat de l’embolcall per sobre del deslluït contingut de l’acció política.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!