Història de dues derrotes | Opinió

La publicació en llengua catalana d’Aquesta puta tan distingida (Club Editor) i de L’Aleph (Flâneur) és una notícia de primera. Si alguna cosa ha fet aflorar el procés és que el bilingüisme fluid és un supòsit un xic adàmic, i que moltes persones prefereixen per motius pràctics, polítics o familiars llegir sempre que els és possible en una de les dues llengües. No es tracta tampoc de la traducció més o menys rutinària d’un best-seller de temporada, sinó de la incorporació de dos clàssics perdurables del segle XX: les miniatures metafísiques de Borges i les clarividents i amargues aventis de Marsé; guanys per a la llengua catalana (com ho van ser abans per a l’anglès, el portuguès o l’alemany) que adquireix així formes inèdites de l’expressió i de la imaginació, de les quals disposaran els escriptors del futur. Davant de tòpics com el de llegir sempre l’autor en el seu idioma original convé recuperar l’encertada provocació de Milan Kundera: es perd molt poc llegint una bona traducció en prosa, i hi guanya moltíssim el cabal literari incorporant grans autors a la seva pròpia tradició.

La traducció de la novel·la de Marsé presenta interessos peculiars. La literatura catalana està constituïda per obres escrites en català, però l’idioma és un ens viu i social (quin lector contemporani s’endinsa en March o en Cervantes sense un bon equipatge de notes?) i estableix relacions històriques, de proximitat, inspiració o dependència amb seccions d’altres literatures. No es pot entendre la poesia japonesa sense atendre la xinesa de la qual es desprèn, incorporant alguns dels seus propòsits i estratègies; com adscriure les novel·les de Saul Bellow a la «literatura anglesa» sense tenir en compte la tradició ídix?; i ni més ni menys que Edward Said assenyalava la conveniència que els estudiants indis continuessin llegint Kipling i Conrad, autors que si bé escrivien en la llengua colonitzadora eren també els models literaris amb els quals els joves novel·listes indis aspiraven a competir. La història política i social obre en el territori de les literatures «nacionals» vessants poc transitats, secundaris, retorçats, fins i tot perversos, vincles que s’imposen (tret que l’estudiós sigui prou llepafils per considerar la literatura com un jardí de les bones lletres, sense cap relació amb el món dels fets als quals tracta de donar rèplica imaginativa) com un repte indefugible.

La lectura contrastada de Marsé (com la de Gil de Biedma o les mai prou celebrades memòries de Barral) amb altres autors catalans del seu temps és interessant en la mesura que ofereix una mirada des d’un altre idioma sobre la mateixa matèria. Un contrast que incrementa el seu valor si considerem que la relació entre totes dues literatures (la catalana i la castellana escrita a Barcelona) no respon a l’esquema de vencedors i vençuts. La particularitat de la Guerra Civil i de la postguerra espanyola és que Rodoreda i Barral, Sales i Marsé, tots escriuen des de la derrota. Que totes dues derrotes coincideixin, però de cap manera siguin equiparables contribueix a realçar l’interès literari i humà del contrast. Els principals escriptors en llengua castellana van ser assassinats, exiliats, censurats durant quatre dècades i envaïts per onades de prosa «oficial»: llefiscosa i cursi, que va deixar entollades de vacuïtat i inservibles seccions senceres de l’idioma. Un escriptor com Marsé es veia obligat a fer grans marrades per dir el que volia dir, amb el risc que la pressió de la censura anés estovant la seva expressió i la seva embranzida crítica i vital.

Als derrotats catalans se’ls va negar fins i tot el trist recurs de l’evasió; l’expulsió del català de les institucions, de l’escola i de la vida oficial va suposar que es trenqués la continuïtat amb la tradició, que caiguessin en l’oblit seccions senceres d’expressió literària, i que no arribessin a desenvolupar-se les pròpies d’aquests 40 anys; absències que fins i tot encegades pressionen la llengua com fantasmes, com quan oblidem una paraula que sabem que existeix precisament perquè el buit emet senyals que hauria de ser allí. En convertir Marsé Aquesta puta tan distingida en un viatge per la ment d’un testimoni sense memòria, metàfora de la recuperació d’un temps soterrat per les versions falses del franquisme, el contrast entre les dues derrotes es torna més eloqüent, d’un interès extrem. Allí on Marsé convoca la misèria i la hipocresia de la doble expressió, Martí Sales (el traductor) es veu obligat a inventar o exhumar expressions amputades o avortades. La dissimulació i la negació. Una història de dues derrotes. Creguin-me, aquest llibre es llegeix millor en català.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!