Govern irresponsable | Opinió | EL PAÍS Catalunya

Tres mesos més tard del que hauria d’haver sigut, per fi s’ha vacunat als policies nacionals i als guàrdies civils que viuen i treballen a Catalunya. No s’hauria fet sense la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha fixat un termini perquè el departament de Sanitat tractés aquests funcionaris públics que depenen del Govern central de la mateixa manera que la Generalitat ha tractat els agents d’ordre públic que en depenen. Aquesta admonició legal ha estat reforçada per l’advertència del Govern espanyol, que s’ha compromès a vacunar directament el col·lectiu de funcionaris en cas que no ho fes l’executiu català.

El Tribunal no ha entrat a resoldre cap contenciós entre administracions, sinó que s’ha limitat a atendre la demanda dels sindicats policials que ho havien reclamat en exercici de la legítima defensa dels drets dels afiliats. L’aparença d’un tracte discriminatori –les xifres canten–, ha estat acceptada com a argument sense entrar en les causes i responsabilitats.

Les explicacions de les autoritats sanitàries catalanes per justificar la marginació d’aquests col·lectius han estat poc convincents. S’ha al·legat un retard en el lliurament de les llistes dels funcionaris per part de la delegació del Govern central i també la posterior interrupció de la vacunació amb AstraZenaca, ordenada pel ministeri de Sanitat, versió que ha estat desmentida per la delegada del Govern central, Teresa Cunillera.

Els arguments de la Generalitat sembla que segueixen la pauta de confrontació a la qual ens ha tingut acostumats pràcticament durant tota la darrera dècada. S’ha culpat l’Estat per haver interromput la vacunació amb AstraZenaca. Se l’ha criticat per voler fer-se càrrec directament de la vacunació en una acte d’invasió competencial. I no ha faltat l’acusació de judicialitzar la política, el tòpic argumental que voldria sostreure les actuacions del Govern del control judicial corresponent a la divisió de poders pròpia de l’estat de dret i deixar sense drets els ciutadans que se sentin desemparats per l’acció del Govern.

L’argument definitiu és el que pretén contraposar la vacunació d’aquests policies amb la vacunació dels majors de 70 anys. El va adduir l’expresident Puigdemont en un sofisma que identifica el conjunt dels policies nacionals i guàrdies civils que viuen i treballen a Catalunya amb els antidisturbis que van interrompre violentament el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 a les ordres del govern de Rajoy. Tan abusiva com aquesta generalització és la que l’expresident practica amb els majors de 70 anys, identificats amb les persones grans que van rebre alguna patacada de la policia aquella diada nefasta.

Aquest mateix argument l’han utilitzat altres membres aparentment raonables del Fovern i especialment del secretari general de Sanitat, Josep Maria Argimon, un professional de la medicina que, en qualificar de “ridícula” la resolució dels jutges i assenyalar que es retardaria la vacunació de la gent més gran, ha perdut bona part de la seva autoritat com a professional sanitari i, en canvi, ha quedat identificat amb la sistemàtica politització de la gestió de la pandèmia.

La gran majoria de la ciutadania considera que la vacuna és a la vegada un dret i un deure. A les cues per vacunar-se es reflecteix en certa mesura l’esperit cívic que ens porta a participar en les eleccions: volem que compti la nostra opinió i ens sentim compromesos amb la formació de la voluntat popular solidàriament amb la resta dels ciutadans. La punxada ens immunitza i a la vegada contribueix a immunitzar col·lectivament la societat. Oblidar-se de vacunar un col·lectiu vulnera drets i deures. Perjudica els que no han estat vacunats i també les seves famílies, companys de feina i veïns, la societat en conjunt.

Res podria justificar, doncs, que per raons inexplicades o inexplicables una administració s’oblidés de vacunar un grup de ciutadans. O pitjor encara, que esperés que es queixessin o que ho fes una altra administració. Encara menys es podria justificar que es considerés un oprobi que es queixessin o que ho fes una altra administració. La veu de l’expresident, tan potent i tan seguida pels seus votants, ha estat nítida respecte als motius ocults. Ningú no l’ha desmentit ni desautoritzat des del Govern com es mereix, al contrari, encara s’ha afegit més combustible al foc.

Afortunadament, la qüestió pràctica està resolta. Se’ls està vacunant. Però després hi ha el desgast polític. L’autoritat perduda dels gestors catalans de la pandèmia. La idea que l’autogovern català és terra conquerida per l’independentisme, que la vol gestionar al seu criteri i només per la seva gent, el poble català independentista, més tribu que poble, que és com a màxim la meitat del poble català sencer.

El cas de les vacunes no és una bona premonició. Si no hi ha confiança ni lleialtat entre administracions en la gestió de la vacunes, algú pot pensar assenyadament que hi haurà confiança i lleialtat entre governs a l’hora de gestionar els fons europeus de recuperació? Si és difícil de creure des de Madrid, encara ho és més des de Brusel·les.

La decisió d’oblidar la vacunació dels policies nacionals i els guàrdies civils, que encara no sabem qui i com la va prendre, no és la que correspon a un govern responsable. S’ha jugat amb la salut de les persones, de tothom; amb el prestigi de les institucions tant costosament recuperades i amb la causa de la independència que es diu que se serveix, debilitada i no enfortida per una actitud moralment reprovable que podia entusiasmar els més fanàtics però que políticament no mena enlloc.

 

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!