Robinson Crusoe, un confinat feliç

“Estic abandonat en una illa deserta de mala mort, sense cap esperança de salvació / Però soc viu, i no pas ofegat en el mar com tots els meus companys de viatge (…) No tinc ningú per parlar-hi, ningú que em pugui oferir consol / Però prodigiosament Déu va col·locar el vaixell prou a la vora perquè en pogués treure tot un bé de déu de coses bàsiques…”. Són dos punts de la llista de pros i contres que sobre la seva terrible situació fa Robinson Crusoe, en un dels més famosos passatges de l’obra homònima que el 1719 va publicar Daniel Defoe, la primera novel·la anglesa moderna pel seu pioner realisme i aquest punt falsament autobiogràfic. Robinson era un fidel reflex de la intel·ligència pragmàtica del seu creador, que, llavors amb 59 anys, en va fer un esbós a l’editor, William Taylor, abans d’escriure res, per si no li interessava. El seu olfacte mercantil (de jove s’havia dedicat al comerç) el va portar a basar-se en el coetani episodi real d’Alexander Selkirk, abandonat quatre anys i mig a l’illa Juan Fernández, davan de la costa xilena. Un succés d’impacte en l’època.

Seguir leyendo

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!