Molts principis, això sí | Opinió

Si un es pren la molèstia de no saltar-se les notícies relatives al procés, troba de vegades coses sorprenents. En una mateixa pàgina, l’altre dia, se’ns informava que Jaume Alonso-Cuevillas proposa no admetre (des de la Mesa del Parlament) totes les propostes que comportin inhabilitació. Ha hagut de ser nomenat membre de la Mesa per arribar a aquesta conclusió, i els seus ja l’han fet fora per dir-ho, però als lletrats del Parlament (i al seu secretari general) han estat anys dient-los de tot des de l’independentisme per simplement dir la veritat de les coses. Alhora, en aquest final de Setmana Santa, hem vist l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) plantejar dues de les seves brillants propostes. La primera, “ampliar” el Consell per la República amb un comitè en el qual hi hauria Junts per Catalunya, l’ANC, Òmnium, fins a un total de set persones, i al qual es convidava cordialment Pere Aragonès. És a dir, sis contra un. L’altra proposta de l’ANC, crear una “bicefàlia Waterloo-Ginebra” a la qual es convida igualment Aragonès. De principis, en tenen, perquè tot el que s’escapa d’aquest guió es deu, segons el seu parer, a un dèficit de principis democràtics.

Si anem a les hemeroteques, que no perdonen, podem repassar la llista d’òrgans, organismes i comitès que s’han creat en nou anys. Com que tenen tants principis, cal produir estructures d’Estat, i si no, estructures d’alguna cosa. Recordo amb nostàlgia el Consell Assessor per a la Transició Nacional, en el qual el professor Pi-Sunyer anunciava que hi havia… cinc maneres diferents d’aconseguir la independència. Cinc. Hi havia una sectorial de Defensa, que havia de negociar amb l’OTAN, la Xina havia d’invertir al port de Barcelona, i Israel havia de finançar un crèdit pont per a la nova Catalunya, i al Consell s’enfrontaven els militaristes (l’Exèrcit català tindria un pressupost anual de 8.000 milions d’euros) i els antimilitaristes de tota la vida. Observeu que totes les hemeroteques ens narren tot això, però en canvi l’actual relat independentista comença, literalment, l’1 d’octubre del 2017. Tota la literatura independentista anterior desapareix en la boira.

Molts es pregunten, de bona fe, com s’aguanta tot aquest embolic quan, a més, dia a dia és més obvi que els seus protagonistes es menyspreen i en algun cas directament s’odien. Perquè només estan d’acord en dues coses: un “horitzó estratègic” sense data, que com l’horitzó a l’oceà mai és assolible. I una altra cosa molt més important: mireu el pressupost actual de la Generalitat, del Govern, de les diputacions provincials, de TV3, de Catalunya Ràdio, del CAC, i un llarg etcètera, i a més la quantitat de càrrecs (mireu els sous dels alts càrrecs) que penja de tot això, i entendreu millor això d’“antes partíos que doblaos”.

Tot això fins aquí narrat passa en un petit poblat gal del nord-est de la Hispània romana, en el qual un grapat d’irreductibles (i no són els bascos) continua lluitant pels seus principis i els seus múltiples organismes i comitès. Mentrestant, s’anuncia que a Sant Joan Despí la planta farmacèutica Reig Jofre produirà un milió de dosis de la vacuna Janssen, i a aquest esdeveniment hi assisteixen el comissari de la UE del ram i la ministra del Govern espanyol a càrrec del tema. Del Govern, ningú, i és que tenen principis. També fa poc s’anunciava que Seat, a la planta de Martorell, impulsarà un cotxe elèctric en el marc d’un pla vinculat als fons europeus. Venen la plana major de Volkswagen, el Rei i el president Sánchez, no és poca cosa. Del Govern, ningú, tenen principis. I així un dia sí i l’altre també. Fa l’efecte que quan Artur Mas anunciava, en el seu moment, que “les empreses europees es barallaran per venir a Catalunya” (s’entenia que a una Catalunya independent), no s’imaginava que les coses anirien així. I és que realment ha canviat el paradigma, durant uns anys, sobretot gràcies a les manifestacions realment impressionants lligades a la Diada, ocasionalment a l’exterior es parlava de Catalunya. Però avui aquest tema no interessa a gairebé ningú, i sobretot, no impressiona a ningú. Aragonès té la missió primordial de defensar les institucions catalanes, davant de tant comitè i tant Waterloo. La lògica parlamentària dona per a molt. Perquè, entre altres coses, ara ja se sap que la vida econòmica i social segueixen el seu curs, la gestió de la pandèmia amb els seus alts i baixos, també, i és que quan “el món ens mira, es nota. I quan no, encara més”…

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!