Mirar des de Perafita | Catalunya

La pandèmia també ha passat de llarg per Perafita. No hi ha constància de moment de cap ingrés hospitalari i si hi ha hagut algun afectat tot plegat s’ha portat en silenci i de manera anònima, com es gestionen les sospites als pobles habitualment escèptics, de vegades punyeters quan impera la salut i sovint generosos davant de la malaltia, ara expressada en la covid-19.

Els veïns més solidaris es van organitzar per atendre les persones vulnerables, que acostumen a ser-ne moltes als municipis petits com els de l’envellit Lluçanès. El pla va funcionar tan bé que la meva mare, que ja n’ha fet 89, em va prohibir que la visités durant el confinament, protegida com va quedar la localitat de “gent de fora”, sense distincions, tampoc per a tots els qui som fills de Perafita i ara vivim a Barcelona.

La població ha estat sempre informada pels mitjans de l’Ajuntament i la majoria dels 400 habitants ha estat responsable, conscient que no convenia assumir riscos encara que fos a costa de reduir el programa d’actes de la festa major i quedar-se sense teatre, ball ni res a celebrar, tots pendents que no faltés l’avituallament de Cal Pensiró. També s’han comptat els indiferents que no deixen mai d’anar al bar, com si l’alcohol curés també el mal a més de calmar la set, tots feliços perquè l’emprenedor Marc amplia i millora la carta del Cafè del Mig.

Alguns negocis es ressenten per la pandèmia, ha minvat segurament l’afluència a les cases rurals, s’hi compten menys estiuejants i més ciclistes i ha tancat El Collet de Sant Agustí, l’emblemàtica fonda de la comarca, punt de trobada de turistes, viatjants i pagesos, seduïts pels embotits, els cigrons i els canelons amb col, capaços de tapar la boca a un italià; la vida és menys vida sense El Collet.

L’única notícia mediàtica és que Perafita serà protagonista d’El foraster. Són molts els que han estat pendents del programa de TV3. El virus ha condicionat una gravació que ens ha permès observar com ens sentim i com ens veuen a partir de la mirada de Quim Masferrer, que per a molts és com si ens veiés Catalunya.

Va i ve la gent per un poble amb un batec que sembla marcat pel seu castell, per moments puixant i a estones letàrgic, escenari d’una excel·lent pel·lícula de quan estava regentat per la Julita –Muchos hijos, un mono y un castillo, de Gustavo Salmerón– i després abandonat en mans de bancs, fons d’inversió o immobiliàries que el presenten com un palau, no com el que va ser casa de Jaume Puig, mort al pla de Palau durant la Guerra de Successió.

El Lluçanès sempre ha estat terra de guerrillers, de moviment de tropes com les de Savalls i Cabrinetty, del bandoler Perot Rocaguinarda i de bruixes, cap com la Napa. Les històries i les tradicions populars es mantenen per la vocació pedagògica de persones altruistes com Teresa Ribera, que va organitzar una festa del llibre deliciosa el 23 de juliol, i per l’interès de les infatigables mestres de l’escola Heurom. Mai havia vist tants nens i nenes a Perafita des dels temps en què es buscava petroli a l’Hostal Nou (1962).

Avui el negoci es mou al voltant de la indústria agroalimentària i també dels gossos i els cavalls, molt presents al Lluçanès. Xavier Bonete persevera en la cria dels bullmastiff i Àngel Casellas, etòleg i educador, s’ha convertit en un especialista en races autòctones, com el gos d’atura des de la Casanova de Payàs. I també són internacionals pel seu tracte amb els equins figures com les de Robert Díaz i Gabi Rodenas. La fama de les coques de Perafita és igualment tan indiscutible com entranyable resulta el forn de l’antiga casa Cal Cabalé, avui Forn del 1900. I als turistes sembla que els interessa el poble, la comarca i la riera de Merlès.

No sempre és fàcil conjugar els interessos dels que hi són amb els dels qui venen en temps en què els municipis intenten desplegar la fibra òptica i millorar les comunicacions per garantir el teletreball als qui reneguen de l’àrea metropolitana i Barcelona. Els plets i la desconfiança, en qualsevol cas, no són menors en una terra esquarterada, no reconeguda al mapa com a comarca de Catalunya. Ara mateix es discuteix per la construcció d’una gasolinera, a mig camí de les de Prats i Olost, i també pel projecte de mirador a Perafita. El debat és si té sentit aixecar un mirador en un poble que mira i se sent mirat, observatori de Montserrat, el Pedraforca i el Cadí.

No és el mateix viure que estar de pas per Perafita i el Lluçanès per més punts de trobada que existeixin, pocs tan agraïts com les velles masies defensades per les àvies; no conec ningú més total que una vídua de pagès, tranquil·la, serena i clara, com la mateixa terra, per explicar des del mirador de la seva experiència de què va la vida i com es gestiona la incertesa ara que el món dubta sobre com s’ha d’afrontar la covid-19.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!