Mantres de la tornada | Opinió

Escric encara fora de la ciutat, sense poder recollir cap impressió fresca de Barcelona en aquest final d’estiu estrany. Les que m’arriben a través de la meva gent i dels mitjans són tan estranyes com el mateix estiu d’aquest any estrany que vivim perillosament i que potser s’allarga més dels 12 mesos de rigor, com si fóssim al món en espiral de l’exigent narrador Faulkner, un temps que avança i s’atura a la vegada, un temps, diu algú a les seves pàgines, en moviment perpetu i sense progrés.

Doncs sí. La ciutat buida, la ciutat desconcertada. La ciutat per a la qual falten paraules, si el que perseguim és que escriure i llegir no esdevingui irrellevant. Practicar i recórrer el camí que des de les pestes medievals recorda i indica que el més propi de la naturalesa humana és riure, em dic cada dos per tres. “No m’enredes”, que diem per aquí, en el català del Baix Cinca, ho proferim en ocasions i contextos variats, tant si és literal (“no em prenguis el pèl”) com per negar (“de cap manera”) o reconèixer el que no es diu en allò que sents o veus (“ves per on”, “no fotis”, “hosti”). No m’enredis. Es diu de vegades amb enuig, d’altres amb sorpresa o a riallades.

El Baix Cinca també en sap, de la pandèmia, és clar, ho devíeu veure a les notícies de principis d’estiu, per Sant Joan. Ara la cosa està diguem-ne que calmada. La gent de la comarca es fa proves a dojo a Fraga, hi ha dies que a centenars. Un veí gran està ingressat des de fa setmanes i encara hi és, els infectats que coneixem ja han donat negatiu, els joves africans veïns de davant de casa entren i surten cada dia emmascarats com tothom, i per descomptat no s’ha celebrat la festa major de la Verge d’Agost. Una empresa fruitera del poble es va veure afectada al juny i ha patit de valent per tirar endavant, i pel que veig no s’ha tirat pas a l’esquena el temps sofert sense més. Al bar on esmorzem amb màscara (això sí que és riure) aquest matí he topat amb un jove amb samarreta de vibrant color rosa i el lema “La covid-19 també és un desafiament. Esforç i passió”. La paraula amb el cos de lletra més gran: desafiament. Ometo el nom de l’empresa que signa la cosa, que ja ha sortit massa als mitjans. Esforç i passió. Desafiament. Doncs sí. Sí que m’ho poseu bé.

Comunicació, senyores i senyors. És el que s’ha après per aquí. Si els mitjans et retorcen el nom durant 15 dies i apareixen càmeres que no et deixen estar, ni a tu ni als teus veïns, espera’t assegut plorant que passi i que els gasetillers i cameretes se’n vagin amb la seva rutina a alguna altra banda. I després, torna a posar el teu nom en dansa amb un missatge vibrant estampat a l’esquena de samarretes de color rosa vibrant. I tornem-hi, a pencar, que com va recollir el savi jueu Jafudà Bonsenyor en el seu llibre de proverbis Llibre de paraules e dits de savis e filòsofs (segle XIV, ara en versió moderna de Manuel Forcano, editorial Barcino, acabat de sortir del forn), “la veritat és la cosa més amarga d’aquest món”. Un desafiament, i tant que sí.

Ni punt de comparació té això de l’empresa fruitera del meu poble (s’ho paga) amb la publicitat institucional als mitjans públics (els ho paguem). L’única que pràcticament hi ha als diaris impresos des del març, aquí i en altres llocs. A tot arreu el mateix: no hi ha publicitat, ja que l’activitat econòmica ha caigut en picat i el consum, tres quarts del mateix. I els publicistes s’hi llueixen. Estic cansada de veure a la publi de la Generalitat el mantra “7,5 milions de futurs”, como si no haguessin mort 13.000 persones a Catalunya, com si no comptessin. ¿Tant costa, encara ara, per dir “Salvem la tornada!”, eliminar aquest logo en pàgines que ja duen tres logos més (/Salut, activem.gencat.cat, Generalitat de Catalunya)? I què me’n dieu de l’“Espanya pot.” del Govern central, després de l’“En sortirem més forts”, en aquest estiu estrany que ha deixat clar que no, que Espanya no n’està sortint més forta. No tinc ni idea de qui rumia aquests eslògans insolents sense ni tan sols parar atenció als seus logos rutinaris. Però si l’anunci de la loteria de la Grossa d’aquest estiu estrany va ser retirat per la seva gracieta eixelebrada sobre l’ascens social, ja em direu per què continuem amb els mateixos mantres o mantres semblants sis mesos després de l’inici de la pandèmia. Fa riure. Sí, aquest final d’estiu és una tornada al temps que avança i s’atura a la vegada. No enredeu.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!