Macià: Les ‘casetes’ i el ‘llibret’

La tardor de 1931 Catalunya encara vivia amb joia l’eco del 14 d’abril, i Francesc Macià, “el creador de la nova Catalunya”, “l’apòstol”, recollia els fruits de la consecució de l’autogovern. Així ho palesa un àlbum-homenatge al president de la Generalitat amb dues-centes dedicatòries de personalitats, ajuntaments i entitats i els seus segells corresponents, a què ha tingut accés Quadern. La donació de la seva besneta, Teresa Pi-Sunyer i Peyrí, al centre d’interpretació Espai Macià de les Borges Blanques testimonia com el seu magnetisme transcendia les costures d’Esquerra Republicana de Catalunya, el suport interclassista que rebia, i que molts encara no tenien clar l’abast de la seva proclama feta mig any abans.

Seguir leyendo

Guanyar sense fer campanya

A finals de novembre de 1915, Macià, desil·lusionat amb el politiqueig de les Corts i pel que considerava una mala gestió de l’Armada, va renunciar a l’acta de diputat pel districte de les Borges Blanques, que renovava des de 1907. Com que l’exmilitar defensava com a diputat els interessos locals —comunicacions, hídrics, olivers— i els electors se sentien ben representats, els amics van presentar-lo de nou a les llistes per les eleccions del 8 d’abril de 1916.

Macià va obtenir un triomf esclatant, però, refractari a renovar l’acta de diputat, va iniciar-se aleshores una llista d’adhesions per pregar-li que acceptés. El 21 de maig, centenars de seguidors van omplir un tren a Madrid per fer-ho en nom seu, com va resseguir l’estudiós borgenc Manel Giné a Francesc Macià i les Borges Blanques (2004). Un segle després, Quadern ha accedit a la llista original —60 pàgines amb més d’un miler de firmes—, que va elaborar Pau Segura Rovirosa, secretari del Centre Demòcrata i Republicà de les Borges, besavi de l’actual director de l’Espai Macià, Josep Segura. Aquest el va trobar a les golfes familiars i l’ha llegat en dipòsit al centre d’interpretació, juntament amb premsa de l’època que rememora l’episodi i mostra els fonaments rudimentaris de les massives campanyes publicitàries que avui es fan a les xarxes, així com el poder d’atracció ja aleshores de l’exmilitar.

Immobiliària Macià, SA

Finca de Vallmanya, al Segrià, en procés d’esfondrament.

Macià va dormir moltes nits a la finca de Vallmanya, al Segrià, però mentre aquesta peça museística és a recer, la casa de camp del president s’esfondra. Personalitats locals s’apleguen a la plataforma Salvem Casa Vallmanya des de finals d’any per evitar-ho. Marc Macià, professor de la Universitat de Lleida, explica a Quadern que demanen “una intervenció d’urgència per reparar la teulada, molt malmesa, la compra pública o a través d’una associació privada que li doni un ús públic, i la posterior museïtzació”.

La societat limitada d’Almacelles propietària de la casa demanaria entre 100.000 i 120.000 euros. L’alcalde d’Alcarràs, Jordi Janés, de Junts per Alcarràs, diu a aquest suplement que l’Ajuntament no pot assumir la compra “perquè després calen uns 400.000 euros per a una intervenció d’urgència i el cost total de restaurar-la puja a un milió i mig d’euros”. La campanya Salvem Casa Vallmanya l’ha dut a cercar la col·laboració del Departament de Cultura i de la Diputació de Lleida, però no s’hi han compromès. Segons ha pogut saber Quadern, un empresari lleidatà n’ha valorat la compra i restauració i una posterior cessió al mateix Ajuntament, i també ho ha fet un empresari de l’entorn de l’expresident de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, en les llistes de Junts a les eleccions al Parlament del proper 14 de febrer.

L’arquitecte Agapit Lamarca, sogre de Macià, va llegar a la seva mort el 1897 la masia d’uns 500 m2 del segle XVII (avui Bé Cultural d’Interès Local) i el seu latifundi de més de 3.000 hectàrees a la seva filla petita, Eugènia. Home de caràcter excèntric, potser va voler fer una darrera gràcia al seu gendre, que l’any 1888 no li havia escaigut i que tenia poc sentit de l’humor, segons va afirmar la filla d’aquest, Maria, a Francesc Macià en la intimitat (1989). El terreny era erm. “Et deixo la finca dolenta perquè sé que tu no rondinaràs”, hauria avançat Agapito a Eugènia.

Macià, però, aleshores tot just ascendit a comandant del cos d’enginyers de l’Exèrcit, va intercedir prop d’Alfons XIII per tal que es concloguessin els treballs del Canal d’Aragó i Catalunya, que el rei inaugurà el 1909. Amb això i els seus coneixements tècnics, va convertir Vallmanya (Vall Magna) en una productiva finca de regadiu i on gaudir de la caça. De fet, les seves aventures a l’exili (1923-1930) les va finançar amb el patrimoni de l’esposa, que ell no tenia.

La dictadura franquista va expropiar la finca. Maria Macià, la filla petita del president, va maldar per recuperar-la al seu retorn de Mèxic als anys cinquanta. ¿Com s’ho va fer malgrat l’expedient del Tribunal de Responsabilitats Civils, que la condemnava a una multa d’un milió de pessetes —que va recuperar— i a disset anys d’exili —que no es van fer efectius? Segons una nota inèdita que ha trobat Quadern als dietaris del secretari i biògraf de Macià, Joan Alavedra, del seu fons de l’Arxiu Nacional de Catalunya, va ser l’aleshores ministre de l’Exèrcit i futur vicepresident de Franco, el general Agustín Muñoz Grandes, “qui gestionà la devolució de la finca” perquè aquest “estigué molt de temps de guarnició a Lleida”. El militar rebel hi havia estat essent oficial amb el regiment d’Infanteria Navarra els anys 1918 i 1919.

Iniciativa privada

El detonant de Salvem Casa Vallmanya ha estat, segons Marc Macià, que a mitjan desembre de 2020 l’empresari Jaume Aragall adquirís Vil·la Denise a Prats de Molló. L’actual president de la delegació de la Cambra de Comerç de Barcelona al Vallès Oriental, pròxim a Canadell, l’ha cedit a l’Associació Casa Macià —que presideix el batlle de la població Claudi Ferrer i que inclou, entre altres, l’escriptor Joan-Lluís Lluís, l’exconseller de Cultura Lluís Puig o el delegat del govern de la Generalitat a Perpinyà, Josep Puigbert— per tal que la restauri i gestioni.</CS>

Al dormitori del pis superior d’aquesta casa de 240 metres quadrats i envoltada d’un bosquet, el mateix Macià va fer el gest de treure’s la vida amb un tret de revòlver a la templa quan, el 4 de novembre de 1926, la gendarmeria el va detenir. Col·laboradors italians havien delatat l’intent d’entrar a Catalunya amb un contingent de joves del seu Estat Català per promoure una insurrecció que acabés amb la dictadura de Primo de Rivera.

Vil·la Denise va ser el centre d’operacions de la darrera fase dels fets de Prats de Molló. Va estar anys a la venda fins que l’entorn de l’expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, va mobilitzar-se per adquirir-la. Ara caldrà veure com es museïtza i si aquestes accions serveixen perquè el Memorial Democràtic o el Departament de Cultura articulin una ruta Macià que englobi també l’Espai de les Borges Blanques.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!