Landelino | Opinió | EL PAÍS Catalunya

Hi ha noms que fan innecessari el cognom: n’hi ha prou amb pronunciar-lo i tothom sap a qui ens referim. Ha estat el cas de Landelino Lavilla. Ningú deia «he estat amb el Lavilla, he vist el Lavilla o he dinat amb el Lavilla»; hauria resultat estrany i difícil d’entendre. En canvi, «he estat amb el Landelino, he vist el Landelino o he dinat amb el Landelino»: tothom sabia a qui es referia.

Landelino Lavilla va morir fa dues setmanes i no va ser de coronavirus. Tenia ja una edat provecta tot i que no ho semblava: el seu aspecte físic, imparable activitat, memòria, rapidesa mental, lucidesa de raonament, seguien intactes. Fins a la seva defunció estava en plena forma.

En les nombroses necrològiques es destaca la seva tasca com a polític en l’etapa de la Transició. És natural posar el focus aquí perquè va ser llavors quan es va donar a conèixer per al gran públic, però potser desdibuixa el personatge que, tot i que això és important, té una dimensió més exacta: Landelino va ser essencialment un jurista d’Estat, al servei de l’Estat, encara que no de qualsevol Estat sinó de l’Estat democràtic de dret. Això es demostra clarament repassant la seva vida.

Sense tradició jurídica familiar, nascut i resident a Lleida fins que va entrar a la universitat, va destacar com a estudiant de Dret a Madrid i, immediatament després, va arribar a ser el número u en les oposicions al cos jurídic del Tribunal de Comptes i, l’any següent, també va acabar en la mateixa posició en les de lletrat del Consell d’Estat, la seva autèntica casa professional fins que va morir. A finals dels cinquanta, un Landelino amb 25 anys, a causa de la seva intel·ligència i esforç personal, sense cap altre tipus d’ajudes, comença a treballar en un dels cossos jurídics més prestigiosos de l’Estat.

Més tard, i per poc temps, passa a ser secretari general del Banc Espanyol de Crèdit, llavors el de més rellevància. Va tenir la possibilitat d’accedir molt ràpid al càrrec més alt d’aquesta institució privada. Però tenia vocació de servei a l’Estat, la dictadura s’acabava i va decidir participar activament en el grup democristià Tácito, un planter de polítics d’UCD. Va ser llavors que va conèixer Adolfo Suárez, que el va nomenar ministre de Justícia del seu primer Govern amb àmplies facultats per exercir de conseller en assumptes legals més enllà de les seves estrictes competències ministerials.

Efectivament, Landelino va ser el gran assessor jurídic de Suárez en tot aquell complicat període en què Espanya havia de transitar d’una dictadura a una democràcia, efectuant una evident ruptura política però sense una ruptura formal de la legalitat. S’exigia tanta audàcia política –aquesta era la tasca que el Rei li va encomanar a Suárez– com rigor jurídic. Aquest va ser l’encàrrec a Landelino i al seu equip, en el qual destacava Miguel Herrero de Miñón.

El període que va de l’1 de juliol del 1976 al 15 de juny del 1977, ni tan sols un any, va ser el més delicat i complex de la Transició: calia neutralitzar les restes del franquisme, convèncer l’oposició democràtica que entrés en el joc de la ruptura pactada i establir les condicions polítiques perquè unes Corts constituents elaboressin i aprovessin una Constitució. El malabarista va ser Suárez, amb el suport del Rei, però l’artífex d’aquest pas de la llei (no democràtica) a la llei (democràtica) va ser Landelino. En efecte, ell va ser el principal autor de la Llei per a la Reforma Política, segons el testimoni autoritzat del mestre García de Enterría, aquesta admirable peça jurídica medul·lar perquè tot transcorregués amb una afable legalitat, que va anar acompanyada d’altres normes que havien de permetre unes eleccions lliures. La conseqüència final va ser el règim constitucional que va entrar en vigor a finals del 1978.

Landelino havia publicat recentment una memòria de la seva actuació durant aquell any (Una historia por compartir, Galaxia Gutemberg, Barcelona, 2017), en què tot això s’explica amb detall, un llibre clau per entendre la Transició. Però el llibre no és només això, també va ser una ocasió perquè l’autor expliqués les seves idees polítiques moderades i centristes que enllacen amb una tradició espanyola que va de Jovellanos a l’últim Azaña, passant per Balmes o per Juan Valera.

Després del seu breu pas per la política, amb l’empremta que hem assenyalat, Landelino va tornar el 1983 al Consell d’Estat, a la seva veritable casa, on ha estat reconegut per tots, acadèmics i polítics dels colors més diversos, com un exemple del que és el saber jurídic rigorós i equilibrat.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!