La palla als ulls dels altres

Exigir és un verb dur. Tant que el DIEC el defineix com “demanar imperativament (alguna cosa) en virtut del propi dret, de la pròpia autoritat, de la pròpia força”. Passa, malgrat tot, que a còpia d’utilitzar-lo de manera habitual, sense més raó que la retòrica buida i amb qualsevol excusa menor, es devalua, perd la seva força i es converteix en un terme flàccid. Una cosa semblant al que li passava a Rocío Jurado amb l’amor. Que se li trencava de tant utilitzar-lo. La prova és que aquí ja ningú demana perquè tothom exigeix. Començant pels polítics que creuen que si no situen el terme al punt de partida de qualsevol posicionament o negociació, no tindrà efecte. I així acaba sent. Abusant d’exigència, la paraula ha deixat de ser el requeriment ineludible per enfrontar-se a les grans causes i queda reduïda a una cosa falsament grandiloqüent. Conclusió: també per aquestes afliccions del llenguatge, la política ja no és pedagogia. En conseqüència, qualsevol col·lectiu castigat o perjudicat, tocat o amenaçat, actua amb la mateixa lògica. I exigeix. I a veure qui s’atreveix a dir-li que no mereix el que l’interpel·lat s’autoconcedeix.

Seguir leyendo

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!