La llibertat en temps de mudança | Opinió

Aquests dies detecto un estat d’ànim peculiar en les generacions que vam créixer entre els 50 i els 70. Una sensació de canvi d’època, com si el nostre temps hagués passat i els marcs mentals des dels quals hauríem configurat les nostres vides donessin senyals de desgast i impotència a l’hora d’interpretar un món en canvi accelerat. Al pes físic i psicològic de la pandèmia, en un temps enfangat que llastra els automatismes de les nostres vides, cal afegir el poder simbòlic de l’assalt al Capitoli de Washington, com si algú volgués recordar-nos a crits que la democràcia està en perill. De sobte en un lloc mític de la democràcia liberal les campanes tocaven per la democràcia.

La percepció de la vida quotidiana i la construcció dels referents de cada període són el resultat, mutant i sovint capritxós, de la trobada entre la subjectivitat, personal i intransferible, que ens anem construint dia a dia, i el pes dels discursos que s’apoderen d’una situació en un moment determinat (i ho anomenem hegemonia ideològica). Per descomptat, compten el factors d’edat, condició social i percepció dels espais comunitaris. Hi va haver molta gent a qui se li va escapar que els anys setanta havien estat un cementiri per a tot tipus d’elefants ideològics, marcant un punt final a un cicle que va començar en les mogudes del 68. Les fabulacions d’aquells anys van fer que trigués a detectar-se la gran mutació del capitalisme que es va carregar el marc cooperatiu que va permetre la reconstrucció en la postguerra europea, iniciant l’època del campi qui pugui i de la validació dels comportaments conforme al criteri dels mercats. Amb retard, alguns constaten ara el declivi dels seus somnis de joventut, ja sense gairebé ànim per actualitzar-los.

Tanmateix, hi ha els qui entenem que és el cicle obert el 1979 (l’era de Margaret Tatcher i Ronald Reagan), molt tocat des del 2008, el que ha esgotat la seva capacitat de suggestió i submissió. I repassem amb perplexitat la història d’una esquerra que es va fer coresponsable d’aquesta deriva. Amb la pandèmia s’ha fet visible una mutació que ja venia de lluny, però que ara resulta patent a la vista que les grans companyies globals han reforçat la seva hegemonia malgrat els esforços dels Estats per demostrar que encara existeixen tancant-nos a tots a casa per decret llei.

Som, per tant, en trànsit. Al principi de la pandèmia, la reacció del sistema xinès, desplegant tot el seu poder de domini i control, va posar la societat sota empara amb alarmant eficàcia, ara, la taca de l’atac al Capitoli, plena d’ombres a la potència que va dominar l’últim segle. La fascinació per l’autoritarisme, que sempre troba territori fèrtil en els moments d’extrema vulnerabilitat, conviu amb la interrogació urgent sobre el futur de la democràcia. Fa uns mesos es parlava del retorn a la guerra freda, amb els Estats Units i la Xina com a protagonistes, amb la confiança, com va dir David Gardner, que la màgia del softpower pogués amb la fascinació de l’autoritarisme. Ara aquesta hipòtesi ja no sembla tan evident. I la pregunta deriva de manera directa cap al futur de la democràcia. Ha canviat el sistema de comunicació sobre el qual es va fundar. És possible la democràcia en el temps de les xarxes socials?

Com evitar que aquestes xarxes, que al seu dia van ser presentades com a promesa d’apoderament dels ciutadans per la via de la paraula, acabin convertint-se en un sistema d’opressió? Quins canvis es requereixen per trobar acomodament a la democràcia en aquesta nova fase? Aquesta mutació ha agafat a contrapeu els partits tradicionals, que constaten amb inquietud que els seus monopolis estan en qüestió i s’aferren a la temptació de reduir l’espai del possible, en un moment que la demanda de representació multiplica els actors polítics. La desproporció de forces entre les ubiqües companyies globals i les democràcies liberals sembra de dubtes el futur. Qui i com pot reagrupar la ciutadania, tornar a conformar espais compartits, garantir la sobirania ciutadana en vista dels nous poders? La mutació en curs planteja la més recurrent de les qüestions: com salvar la llibertat? I, tanmateix, comencem malament si les noves generacions –les que governaran el futur- arrenquen amb el hàndicap de ser les més castigades per les crisis econòmiques, socials i educatives acumulades.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!