Festival Mary Beard | Cultura

Movistar ha estrenat els dos capítols del documental El desnudo en el arte, de la historiadora del món clàssic Mary Beard. Aprofitant l’ocasió, és totalment recomanable repescar de l’armari de la plataforma un seguit de documentals de la mateixa autora, tots ells centrats en la història de l’Imperi romà i, molt important, dels romans. Al catàleg es troba Cómo vivían los romanos (2012), La historia de Calígula (2013), Roma, un imperio sin límites (2016), Pompeya (2016), Julio César (2017) i l’esmentat sobre el nu en l’art, de molt més abast temporal. El que tenen els seus treballs, llevat d’aquest últim –que navega amb més superficialitat i presses, tot i la pertinència dels interrogants que planteja–, és que sabent el coneixement enciclopèdic i capil·lar de Beard sobre aquell període… et refies que les quatre o vint coses que t’explica són les que mereixen ser sabudes en primera instància.

Un altre tret destacable és que, per a Beard, la història de Roma no és solament la narració de les peripècies dels seus cabdills i emperadors. També li interessa explicar la vida quotidiana dels seus ciutadans. Per aquesta raó, moltes escenes dels documentals la presenten traduint làpides funeràries, el lloc on troba “les veus oblidades de la gent corrent”. Sense documents d’identitat, una dada que els identificava i que figura molt sovint a la inscripció funerària és l’ofici, des de forner a teixidor de porpra o fabricant de vestits de luxe (aurivetrix). La construcció d’aquesta història no es limita a la biografia dels grans personatges i això té dificultats. Hi ha buits clamorosos, els esclaus no van documentar la seva vida, i com ella mateixa explica: és més fàcil llegir els vencedors que els vençuts. De fet, les legions militars deixaven poca cosa darrere seu i si es parla, per exemple, de Vencingetòrix és perquè interessa a Cèsar, mestre de la propaganda, que es conegui la fortalesa i gosadia del gal que va derrotar. No havia guanyat a un covard.

Beard es passeja molt i moltes vegades per portar-nos a llocs ignorats per les rutes turístiques. Ho fa per mostrar-nos una deixalleria d’àmfores d’oli o els barris dels edificis populars, amb carrers estrets i poc salubres perquè així comprenguem que Roma “no és una ciutat de marbre”. Els experts amb els que parla, això sí, acostumen a ser –inclòs el seu marit, reconegut historiador de Bizanci– angloamericans, detall que mostra una tendència a l’endogàmia acadèmica que no endolceix l’aparició d’un arqueòleg català.

Tot i que no s’estalvia expressions populars –César era un nen fatxenda i Calígula ha passat a la història com un dels més grans bergants–, és conscient de l’abast dels conceptes que maneja. Parla, un cas, del “genocidi” del poble gal i matisa la idea d’una Roma multicultural perquè no s’entengui el terme com l’entenem nosaltres. No es tracta de la convivència de diferents cultures en un territori. “Ells dissolien les cultures que els arribaven en el ser romà”. Per exemple, en l’acceptació dels seus déus. Uns déus amb els quals tenien una relació contractual, gens dogmàtica. S’adorava els que ajudaven en els propòsits del peticionar. Precisament la religió, sense ignorar aspectes econòmics o administratius, li serveix per explicar la fi de l’Imperi romà. Després de demanar paciència a l’espectador, “que això no és un examen”, des de la sala del tron de Trèveris (a l’antiga Germània), ara convertida en un lloc de culte, Beard subratlla com l’hereu d’un imperi amb una progressiva debilitat fronterera és el cristianisme… un imperi sense límits.

Curiosament, aquests dies, HBO estrena una sèrie italiana, parlada en protollatí, Romulus, sobre el mite fundacional de Roma. Però això millor que ho comentin persones que saben més protollatí que jo. Jacinto Antón, per exemple.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!