Farts de sèries | Opinió

La matriu ve dels Balcans, el territori que produeix més historia de la que pot consumir, segons frase atribuïda a Winston Churchill. Algun dels nombrosos comentaristes enginyosos de la rocambolesca actualitat política hispànica l’han traduïda als temps actuals, de manera que sembla que Espanya i també Catalunya, ara produeixin més política de la que podem tots plegats digerir.

Ja es veu doncs que aquesta idea no és del tot original i en certa forma es va repetint al llarg del temps. De fet, ni tan sols és de Churchill sinó d’un escriptor i humorista anglès que de segur va llegir de jove el qui seria primer ministre britànic durant la Segona Guerra Mundial. En el seu origen diu que “la gent de Creta desafortunadament produeix més historia de la que localment pot consumir ”.

Apareix en una narració curta de H.H.Munro, escriptor que firmava amb el pseudònim de Saki, titulada ‘Les bromes de Arlington Stringham’, part de ‘Les cròniques de Clovis’, llibre datat el 1911. És tracta en el fons d’una subtil justificació de la intervenció imperial dels britànics, aleshores ben instal·lats a la gran illa de l’Egeu, per tal de resoldre el desequilibri entre oferta i demanda d’història per part dels cretencs.

De primer, cal dir que aquesta mena de fórmules solen aplicar-se a països exòtics, quan es fa difícil d’entendre les realitats polítiques, i esdevenen un embolic els arguments i els antecedents històrics que les volen explicar. Els Balcans en són el millor exemple, i per això no es estrany que el llegendari Churchill la fes servir en algun moment de la seva accidentada peripècia, des de 1914, quan l’assassinat de Sarajevo va encendre la metxa de la Gran Guerra, fins el 1945, quan Tito es va fer amb el seu control després de la derrota dels nazis.

Aquest excés d’història, que en el cas balcànic es remunta com a mínim a la famosa batalla del Camp de les Merles, el 1448, va tenir un pes especial en la violenta dissolució de Iugoslàvia a la dècada dels 90, quan el líder nacionalista serbi Slobodan Milosevic va utilitzar la derrota cristiana davant dels turcs a Kosovo com a símbol de l’irredemptisme serbi. En el nostre cas, cal recórrer a l’acumulació de disbarats dels darrers mesos, per desembocar en la frase mimètica que substitueix la història per la política. D’història, sembla clar que la voluntat de fer-ne ja hi és, però després costa molt més produir-ne, tot i que anem regant qualsevol cosa que fem amb l’adjectiu d’històric, des de les victòries del Barça fins a les manifestacions, les consultes i les falses declaracions d’independència organitzades des dels Governs.

I pel que fa a la política, caldria encara distingir, com fan els politòlegs, entre les polítiques i la política, ‘policies’ i ‘politics’ segons la terminologia anglosaxona. Si es tracta de polítiques, és a dir, propostes i idees pràctiques i concretes per governar amb l’objectiu de millorar la vida de la gent, cal dir que més aviat no són terreny de lluïment dels nostres professionals de la política, especialment els processistes, caracteritzats precisament pel contrari, pel seu desinterès per les ‘policies’, les polítiques, i la seva passió per la ‘polítics’, és a dir, la política entesa com tècnica i tàctica per obtenir i retenir el poder i les seves prebendes sense atendre massa al seus continguts.

L’excés, per tant, no és de política sinó de politiqueria i tacticisme, encara que ara mateix adopta una nova forma més sofisticada. La política com a ‘politics’ esdevé relat i espectacle, qüestió en la que certament tenim artistes de gran nivell, que treballen i triomfen a l’escena pública fins a ocupar-la gairebé ells tot sols. Aquesta és doncs l’adaptació adequada de la vella sentència imperial britànica. Catalunya i Espanya produeixen ara mateix més relats i espectacles polítics, més series en definitiva, de les que podem consumir localment els ciutadans.

Els rendiments d’aquesta sobreproducció són notables. No calen propostes polítiques serioses, n’hi ha prou amb un bon guió de serie. Els governs s’estalvien a més la tediosa activitat de retre comptes i fer balanços de les legislatures. Tampoc fan falta els compromisos, els pactes i els acords per governar quan n’hi ha prou amb les històries fantàstiques que encadenen les llegendes i invencions sobre el passat –les derrotes històriques davant les forces de l’opressió, els enfrontaments contra el feixisme, la lluita contra les dictadures—, les males excuses sobre la pròpia incompetència, i en tots els casos l’exportació sistemàtica de qualsevol responsabilitat. Naturalment, amb aquesta mena d’espectacles no calen ni compten anacronismes com les institucions, el respecte a la regla de joc, les lleis que ens vinculen a tots i a tots finalment ens defensen, sinó que n’hi ha prou amb la intriga, les sensacions trepidants, les bandes sonores, els efectes especials, els desenllaços inesperats, en definitiva el món fabulós de la imaginació i de la mentida sistemàtica.

Som en temps de sèries. En lloc d’idees i polítiques de Govern, el que funcionen són els bons guions. Convertits en mers espectadors, marejats i desorientats, sobresaturats per l’oferta, ens importa un rave les solidesa de les institucions, i per res ens preocupa el bon funcionament de l’estat de dret i la participació dels ciutadans en la conformació dels consensos i en la formació dels governs. La democràcia, gràcies als relats i a l’espectacle, acaba reduïda a la feliç elecció entre Netflix, Filmin o HBO, o el que és encara més lamentable els seus equivalents polítics.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!