El dèficit de legitimitat | Opinió

A mesura que s’acosta la data de les eleccions catalanes – encara desconeguda però cada vegada més urgent de fixar– creix la curiositat per saber com articularà el partit de Puigdemont aquest nou artefacte anomenat “confrontació intel·ligent”, i per descomptat creix també la curiositat per saber quina part del vot sobiranista s’emportarà l’independentisme de combat davant la panòplia d’opcions independentistes pragmàtiques que s’albiren a l’horitzó.

L’aposta per una confrontació “intel·ligent” amb l’Estat suggereix que hi pot haver també una confrontació no intel·ligent; el que no queda clar és si el xoc de trens del 2017 pertany a la primera categoria o a la segona. Sigui intel·ligent o no, el que és cert és que l’enfrontament de fa tres anys va evidenciar un error estratègic fonamental: la manca de consciència del dèficit de legitimitat que arrossegava l’independentisme des que va perdre les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre del 2015. Sense por que el titllin de botifler, traïdor o coses pitjors, aquesta és la tesi que exposa Jordi Muñoz a Principi de realitat, sens dubte una de les anàlisis més brillants sobre el procés català, malgrat la parcialitat manifesta de l’autor, que confessa sense embuts que el seu llibre està escrit “des del sobiranisme”.

Muñoz recorda que l’independentisme, a Catalunya, no ha superat mai el 50% dels vots. No ho va aconseguir en les plebiscitàries del 2015, no ho va aconseguir en les generals del 2015 ni en la repetició del 2016, no ho va aconseguir en les dramàtiques eleccions del desembre del 2017, no ho va aconseguir en les dues generals del 2019, ni en les municipals del mateix any, ni en les europees. És a dir, no ho ha aconseguit en cap de les vuit darreres eleccions.

Segons Muñoz, superar la barrera del 50% és una condició absolutament necessària per construir un poder polític alternatiu amb prou legitimitat interna i externa. La tesi és cristal·lina, però mereix un retret, que és la fixació en el 50% dels vots emesos. Si demanem a l’independentisme —com vol Muñoz— que generi un espai de decisió àmpliament compartit i reconegut, és possible plantejar-se criteris més exigents. En aquest sentit, i sense que serveixi de precedent, cal reconèixer que el president Quim Torra tenia part de raó quan fa dos anys, durant la presentació del Consell per la República, va apel·lar a la “via eslovena”. No ens referim, esclar, a la conveniència de desencadenar una guerra ni de registrar, encara que sigui petit, un cert nombre de víctimes mortals. Ens referim a fonamentar la causa independentista en el que Artur Mas va anomenar fa anys “majories qualificades o reforçades”, que aleshores, al seu parer, eren les úniques que podien donar a l’independentisme “tota la legitimitat i la força necessàries”, mentre permetien evitar “dividir la societat en dues meitats, amb el risc de fractura social que això comporta”.

Segons la llei eslovena que va regular el referèndum del 23 de desembre del 1990, el llindar d’aprovació era el 50% del cens electoral, no dels votants. Amb el 90% de participació i el 95% de vots afirmatius, la qüestió és que la independència eslovena va ser aprovada pel 86% del cens. Amb un cens de 5,6 milions de persones, aplicar la via eslovena a Catalunya suposaria que l’independentisme aconseguís almenys 2,8 milions de vots, i per emular-la del tot en serien necessaris 4,8 milions.

El llistó màxim del vot independentista es va fixar el desembre del 2017, amb 2.079.340 paperetes. En cap de les quatre eleccions posteriors s’ha aconseguit igualar aquesta xifra. Ara podríem preguntar-nos si el conjunt de l’independentisme aconseguirà no només igualar, sinó superar aquesta xifra per acostar-se als 2,8 milions de la via eslovena. Però és possible que parlar de l’independentisme en conjunt ja no tingui gaire sentit. Les pròximes eleccions van adquirint l’aire d’un plebiscit que ja no serà entre independència sí i independència no, sinó més aviat entre la confrontació que postula el partit de Puigdemont (i que previsiblement secundarà la CUP) i qualsevol altra estratègia política. En aquest sentit, no s’ha de ser un analista gaire conspicu per predir que Junts perdrà l’aposta. Si als moviments presumptament unitaris del 2017 ja els va faltar legitimitat, l’unilateralisme renovat de Junts ho té pelut, fins i tot en el supòsit que en la photo finish es repeteixi la història del 2017 i Puigdemont avanci Junqueras en l’últim sospir del recompte.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!