Distància social

Distància social és una expressió que s’ha infiltrat entre nosaltres i que inspira una part important dels protocols que cal seguir en aquesta pandèmia, de manera que s’ha convertit en un atribut de l’espai públic i també de l’espai educatiu i de l’espai productiu. La distància social s’ha deixat veure de moltes maneres, de forma gràfica, afegida a posteriori en l’edició d’alguns espots publicitaris de moda superposant entre els models una cosa semblant a unes cotes, com si es tractés de les dimensions d’una construcció o un objecte; també en les línies adhesives a terra que regulen la separació entre persones a les cues de supermercats, en les petjades retolades a les voreres per organitzar els torns dels comerços al carrer, i així un llarg etcètera. La gràfica s’ha incorporat immediatament a la ciutat, recordant-nos les dimensions dels llocs pels quals transitem i dels llocs de treball que habitem unes hores cada dia. Complir amb aquesta distància social obligada per la pandèmia ha modificat els aforaments dels espais i equipaments públics i dels edificis col·lectius, i n’ha empetitit la capacitat, engegantit les dimensions relatives i posat a prova els que gestionen l’ocupació d’aquests espais. Teatres, sales de concerts, oficines o escoles han reduït momentàniament butaques, cadires o taules i han eixamplat els espais de circulació. Tot té aspecte del guió d’una pel·lícula de ciència-ficció en la qual els protagonistes han de fer servir uns espais construïts per una altra civilització i que aquests han d’adaptar a les seves necessitats. No se m’acut un exercici millor per aprendre sobre l’organització dels espais en una escola.

Seguir leyendo

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!