Culpable de contagiar | Cultura

L’Ana, de 46 anys, sent una suor freda. A la cua, molta gent amb mascareta. De fet, tothom en porta. Pensa: si són a la cua per fer-se el test, probablement deuen estar infectats. Segueix encara més inquieta i es reajusta la mascareta. S’aparta una mica. Els mira malament. Espera el seu torn. Al mostrador li pregunten si vol fer-se antígens o PCR. Li han explicat mil vegades les diferències, però no aconsegueix endevinar quina és la millor per a la seva situació actual. Pensa: “M’és igual, però que sigui ràpid i em diguin que soc negativa”. A la suor freda s’hi suma el mal de panxa. I mentrestant continua capficada pensant quanta gent ha vist les últimes 48 hores i qui pot haver infectat. El pal pel nas la molesta. Només vol ser negativa.

La Judith (nom fictici), de 42 anys, va anar a treballar com cada dilluns, però tenia una mica de mocs. La seva cap havia donat positiu el divendres, però l’empresa no va fer la prova a la plantilla perquè salut laboral va informar que no calia perquè en el test d’antígens el dimarts anterior havia donat negatiu. “Paranoica, com tots els que tenen algun símptoma lleu, vaig decidir fer-me pel meu compte una prova d’antígens i vaig sortir positiva”. L’endemà, l’empresa va fer un cribratge i van sortir dos positius més. La Judith va repassar la seva agenda de contactes estrets del cap de setmana: una amiga amb qui havia anat al teatre, amb totes les mesures de protecció; la seva cosina, que és la seva mitja bombolla, i amb qui havia passat el cap de setmana; i el diumenge al dinar familiar amb els seus oncles, persones de risc. També va veure els seus pares. “Vaig sentir un gran alleujament quan es van fer la PCR i tots van sortir negatius. Tenia por sobretot pels més grans. Els truco cada dia per saber com estan tots”.

La Clara (nom fictici), de 16 anys, tem que si es contagia pugui obligar la seva classe a confinar-se. No vol carregar amb aquesta responsabilitat. No perquè l’assenyalin amb el dit, ja són moltes classes i molts alumnes confinats, però no vol ser ella. Alguns alumnes estan canviant d’idea i pensen que la millor opció seria tancar-se a casa per arribar a l’estiu sense restriccions i que sigui el més normal possible. El germà de la Clara, amb 12 anys, és més directe: “Si agafo el coronavirus no és culpa meva, li pot passar a tothom que agafa el transport públic o surt al carrer”.

El coronavirus és una malaltia que genera culpabilitat. La por va començar a l’octubre, segons Rosa Olmos, de 52 anys i propietària de Vidaria, centre que fa aquest tipus de proves. Una por que va recórrer el món. “El problema és que aquí s’ha traslladat la responsabilitat al pacient, que ha de gestionar la malaltia. Ets tu qui ha de trucar al CAP, tu qui ha d’informar dels teus contactes positius –una cosa terrible tenint en compte la llei de protecció de dades–. És una malaltia molt de culpa, el que s’infecta ha de justificar per què s’ha infectat, què ha fet i on ha estat sense mascareta”. Por de contagiar, però por també de perdre la feina. “En canvi, han amagat que pot haver-hi contagi comunitari perquè si fos així podrien dir que és una mala gestió del Govern. Mira el que diu Fernando Simón: ‘Ens hem portat malament per Nadal…’, però ells no estan legislant clarament. També ens han fet sentir molt culpables que si ens portem malament, els nostres avis poden morir. Però si t’hi fixes, les persones grans que han mort no estan en famílies sinó en residències. L’embolic polític l’han fet pagar passant la culpabilitat als ciutadans”.

Vidaria, a Barcelona, va néixer per donar resposta a les necessitats dels pacients de càncer. La Rosa pateix la malaltia des de fa gairebé deu anys. El centre mèdic volia ajudar els pacients com ella. El seu negoci va anar evolucionant fins que va arribar la covid. Una aturada en sec per a tothom. “Quan va començar tot, la gent es va tancar a casa de manera molt obedient. Durant aquests mesos vam estar baixant cada dia a treballar, a fer gestions i vam començar a pensar en els tests. Llegia absolutament tota la literatura sobre el tema. Van ser moments de dubte. Després de molta recerca, en vam trobar a Alemanya. La nostra primera aposta van ser els tests ràpids de sang”. Van obrir les portes el 14 de maig i ja no van parar de treballar. Un dia normal, poden fer 100 proves de coronavirus. Quants surten positius? No gaires, assegura Rosa, uns quatre de mitjana. “Al principi de la pandèmia, la gent tenia molta necessitat de saber si l’havia passat o no. Els primers dies van ser hores de telèfon. Hem fet molta feina de pedagogia. En aquell moment, no tenien por de contagiar. Vam sortir del confinament amb certa tranquil·litat, no pensàvem que podria arribar una altra onada. Feia dos mesos que estàvem tancats per sortir nets. Encara que és una pandèmia mundial i no és culpa de ningú, és inevitable pensar així”. A Vidaria hi va gent de tot tipus, que necessita la prova per poder viatjar o per poder tornar a la feina. La Rosa, com molts dels seus pacients, ha passat el coronavirus. Però continua sempre alerta.

I quina és la solució al sentiment de culpa? “La resposta de preocupació i ansietat que hi ha davant l’amenaça de la covid-19 és adaptativa per a bona part de la població; és desagradable, però ens protegeix. En segon lloc, hi ha una part de la població que ha desenvolupat respostes d’ansietat que els dificulten la vida en l’actualitat, però que amb tota certesa remetran de manera espontània”, explica Antoni Sanz, coordinador de l’estudi PSY-COVID sobre l’impacte psicosocial de la covid-19. “Finalment, tenim una part de la població en la qual aquesta resposta d’ansietat està resultant exagerada, els genera un gran patiment i els causa una disrupció que afecta molts àmbits de la seva vida. Aquest és el grup de persones que realment preocupa. La solució seria senzilla si no tinguéssim el sistema sanitari saturat i a més disposéssim de manera estructural d’un sistema d’atenció a la salut mental com passa a altres països europeus, com el Regne Unit”.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!