“Barcelona necessita un altre revulsiu com el dels Jocs” | Cultura

Javier Parrondo (Madrid, 1977) parla amb pausa i, com a bon diplomàtic, mesurant cada paraula. Però a diferència de la majoria de companys seus de carrera, el director de Casa Àsia no es mossega la llengua. Parrondo denuncia l’incompliment dels compromisos de les tres administracions que conformen aquest consorci públic de promoció de les relacions d’Espanya amb Àsia. En el vintè aniversari d’aquesta institució, fundada el 2001 per Jordi Pujol com a president de la Generalitat, Josep Piqué com a ministre d’Exteriors i Joan Clos sent alcalde de Barcelona, Parrondo adverteix que l’entitat necessita més finançament i un nou lideratge polític. La debilitat de Casa Àsia, diu, s’evidencia amb la manca de seu —l’entitat s’ubica en unes oficines de l’edifici barceloní de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC). Després de tres mudances en una dècada, l’Ajuntament de Barcelona planteja instal·lar Casa Àsia al Palau de Pedralbes.

Pregunta. Vostè ha escrit que és necessari “recuperar l’esperit que va permetre crear Casa Àsia”. A què es refereix?

Resposta. A recuperar l’impuls que el Ministeri d’Exteriors, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona li van donar, i això s’ha de traduir en un compromís polític i financer. Els estatuts són clars: hi ha d’haver una contribució mínima de tres milions d’euros.

P. Des de quan no compleixen? El ministeri és qui ha d’aportar el 60%…

R. No es compleix des del 2012, per la crisi econòmica d’aleshores. Cal recuperar progressivament aquest llindar dels tres milions. Tan important com les aportacions és l’impuls polític que els membres li donin. Les institucions són capaces de créixer en un clima d’assossec institucional. Però aquesta tranquil·litat depèn en part de les contribucions econòmiques.

P. La mala sintonia entre la Generalitat i el Govern central arran del procés ha perjudicat Casa Àsia?

R. La casa no ha estat aliena a aquest context, però segurament ens ha afectat menys que a altres institucions. Som un consorci públic, i si la imatge de la casa pateix, també pateixen els membres que la van crear. Dels consorcis públics sorgeixen sinergies molt interessants, i cada administració aporta la seva visió. Qui cregui que Casa Àsia és un cavall de Troia de l’Estat a Catalunya, s’equivoca i desconeix l’esperit amb què es va crear.

P. Vostè ha escrit que la pandèmia accelera el domini asiàtic del segle XXI, però també una fase de desglobalització. Barcelona és un paradigma d’aquesta desglobalització?

R. La globalització es redimensionarà, perquè durant la pandèmia hem vist algunes de les seves contradiccions. Crec que Barcelona és una bona metàfora de com evolucionarà la globalització. Barcelona ha de buscar on és realment el seu ADN, i no és al turisme de masses, és a la creativitat i el disseny. Barcelona, si no té revulsius, de vegades tendeix a quedar-se embadalida. Els Jocs Olímpics van ser el darrer revulsiu, i Barcelona en necessita un altre. Com que no es beneficia com Madrid de la capitalitat, durant la seva història ha necessitat aquests impulsos.

P. Espanya arriba tard a la Xina? Cal buscar altres nínxols comercials asiàtics?

R. No crec que Espanya arribi tard a la Xina, però és difícil adaptar-se als seus canvis tan vertiginosos. La relació amb la Xina s’ha de plantejar sempre des d’un punt de vista comunitari, amb una veu europea. La Xina exerceix i vol exercir un paper central a Àsia, que és de fet el paper que ha exercit històricament. Però és veritat que hi ha mercats menys saturats que aporten un avantatge comparatiu.

P. Espanya pot aprofitar els seus vincles històrics amb les Filipines, en una part del món tan estratègica com el sud-est asiàtic?

R. Les Filipines van ser la nostra porta d’entrada a Àsia, i crec que ho ha de continuar sent. Però perquè això sigui així, ho han de voler les dues parts. El passat colonial d’Espanya a les Filipines és una oportunitat, però pot ser un llast. Aprofitar els cinc-cents anys de l’arribada dels espanyols amb l’expedició Elcano a Cebu i a les illes Mariannes és una bona idea, perquè pot ser un hub. Es considera que la primera globalització va ser el galió entre Manila, Acapulco, d’allà a Veracruz i a Europa. Això sí, tot projecte basat en una nostàlgia expansionista no prosperarà.

P. Al seu darrer llibre blanc, l’Associació d’Empreses Japoneses a Espanya subratllava el “paper decisiu” que va tenir Pujol per introduir les companyies japoneses a l’Estat. Manquen lideratges polítics d’aquest tipus?

R. Necessitem polítics amb visió àmplia i calen més intercanvis d’alt nivell. L’escassetat de visites per part de polítics espanyols i catalans a Àsia crida l’atenció, però la feina institucional és més important que el paper d’una persona. La Generalitat, per exemple, té un pla Japó. Aquesta és l’aposta que cal. Els plans tenen un enorme efecte d’arrossegament. Hi ha regions que tiren soles, com Llatinoamèrica, el nord d’Àfrica, però a Àsia calen instruments.

Lee más: elpais.com


Comparte con sus amigos!